В музее геологии Валенсии объяснили, что такое редкоземельные элементы и как они меняют нашу жизнь

Les terres rares no són ni terres ni rares Al Museu de Geologia Valentí Masachs aprenc la diferència entre fluorescència i fosforescència, i moltes més coses El semàfor que esperem que es posi verd conté llums LED fets amb terres rares. Quan truquem al pare o perdem el temps mirant vídeos a les xarxes de nois que cauen –i que es fan mal, però de fons se sent gent que riu, sense cap empatia– fem servir un telèfon mòbil que és fet, en part, de terres rares. Quan ens fan una radiografia, les terres rares hi intervenen i estalvien milers de pel·lícules fotogràfiques. Si ens han de fer una intervenció a la pròstata, el làser (gràcies a les terres rares) fa la feina. Què són, però, les terres rares? Són una sèrie d’elements químics essencials per a la tecnologia actual. "Pertanyen al grup de minerals crítics, el mercat dels quals està controlat sobretot per la Xina. Tenen un elevat interès econòmic i estan en una situació de risc de subministrament", m’explica el conservador i exdirector del Museu de Geologia Valentí Masachs, Joaquim Sanz. "El primer element de les terres rares que es va descobrir va ser l’itri, al segle XVIII, i el darrer, el prometi, l’any 1945. Abans, de tots els minerals se’n deien terres i d'aquests elements químics terres rares perquè no se’n sabia la utilitat i rarament apareixen concentrats en jaciments, cosa que en complica l'explotació", subratlla el Joaquim. Ara sí que sabem per què serveixen. I tenen tants usos! Així, doncs, no són ni terres ni rares. Aquesta és una de les moltíssimes coses que s’aprenen en aquest magnífic museu de geologia situat a l’Escola Politècnica Superior d’Enginyeria de Manresa. És el museu de geologia de la UPC. Els estudiants i professors del grau en enginyeria dels recursos minerals i el seu reciclatge s’hi involucren de ple. Hi fan tallers i guiatge de visites escolars, i hi exposen els resultats de les seves recerques. La pedagogia forma part de l’essència del museu. Els professors que hi porten estudiants, des dels 5 anys fins a l’edat universitària, ho tenen fàcil. Hi ajuden també els dossiers de treball –per a diferents edats– que estan disponibles per a tothom a www.geomuseu.upc.edu. "Si el consum de recursos no renovables creix cada vegada més de manera indefinida, aquests recursos s’acabaran, i a les generacions futures no els quedarà res aprofitable de la Terra", posa de manifest David Parcerisa, doctor en geologia i també conservador del museu. "Cal investigar com millorar la taxa de reciclatge dels minerals. Per exemple, del coure, el reciclatge del qual no és eficient al 100% i cal seguir-ne extraient. El coure s’empra per fer cables elèctrics que il·luminen bombetes, perquè el nostre cotxe funcioni... És un dels metalls més apreciats, també pels lladres i per la indústria bèl·lica (se’n fan bales)", diu Joaquim Sanz quan som davant minerals radioactius –urani, tori i radi. Es troben dins d’una vitrina protegida per tal d’evitar que estiguin exposats a la radiació. En canvi, sí que es pot tocar un meteorit de la mida d’una mà. És l’anomenat meteorit Toluca; va ser trobat en aquesta localitat de Mèxic. El David em convida a acostar-hi un imant. I tant si l’atrau! Aquest meteorit té un 93% de ferro. La sala que té més èxit del museu és petitoneta. Té dues vitrines on hi ha exposats uns quants minerals, roques i fòssils. Premo un interruptor i apareixen les mostres il·luminades, gràcies a un llum ultraviolat d’ona llarga que acabo d’encendre. És clar, són minerals fluorescents. La calcita de Franklin, per exemple, es vesteix d’una tonalitat vermellosa. Tot seguit premo un altre botó i... Que bonic! La calcita de Mèxic agafa un color rosat intens gràcies al llum ultraviolat d’ona curta que he encès. I quan l'apago, la llum continua veient-se uns segons. És fosforescent. Al museu també trobem minerals que han caigut en desús. Per exemple, el mercuri, que abans era el rei dels termòmetres. Està prohibit fer-lo servir a causa de la seva toxicitat. "Si es llença al mar, els peixos –que no saben que és tòxic– se’l mengen, és clar. I nosaltres, menjant peix, mengem petites dosis de mercuri", diu Nor Sidki Rius, enginyera de mines i conservadora de mineralogia del museu, que també m’acompanya. El museu no és només de minerals. També ho és de paleontologia, que en realitat també és una disciplina de pedres: els fòssils. L’element més espectacular d’aquest àmbit és un gran ullal de mamut fossilitzat. "Aquest ullal va ser descobert l’any 1957 durant uns treballs d’explotació de les graveres del turó manresà de Puigberenguer. Els treballs d’extracció van ser fets per Valentí Masachs, geòleg reconegut que anys més tard faria realitat aquest museu i en seria el primer director", explica Josep Biosca, conservador de paleontologia. Marxo del museu enriquit amb unes quantes experiències, com ara haver vist la diferència entre fosforescència o fluorescència. No deixeu passar l’oportunitat de visitar-lo; és ben diferent dels clàssics museus de geologia! Més enllà de les sales expositives L’activitat del Museu de Geologia Valentí Masachs va més enllà de l’espai de les sales d’exposició. Organitza visites on la geologia és la protagonista, no només al camp sinó també a la mateixa ciutat de Manresa. El museu ha dissenyat un itinerari que permet saber de quines roques estan fetes algunes de les façanes d’edificis de Manresa; explica de quin tipus de pedra són (sedimentàries, magmàtiques...), l’origen que tenen... Fins i tot n’hi ha que tenen fòssils incrustats (a les calcàries de Sant Vicenç de Castellet). N’hi ha que procedeixen de Finlàndia o del Brasil. A més, força visites escolars combinen la visita a aquest museu amb altres visites, com ara el Museu de l’Aigua i el Tèxtil de Manresa, el Centre de l’Aigua de Can Font o bé les mines de sal de Cardona.