Метеорный поток Персеиды: миф о Зевсе и история охоты Персея на Медузу

Perseu és una de les 48 constel·lacions que l’astrònom alexandrí Claudi Ptolomeu ja esmentava en la seua obra més famosa, l’Almagest (o Tractat de matemàtica sistemàtic), el 148 dC, i probablement ja era esmentada per Hiparc de Nicea 300 anys abans (190-120 aC). Els Perseids s’anomenen així perquè es poden veure en el radiant de la constel·lació Perseu però en realitat són una pluja d’estels que no té a veure amb aquestes estrelles sinó amb un cometa, el Swift-Tuttle, que puntualment passa cada argost per aquest espai. Tanmateix hi ha una singular coincidència entre la història de Perseu i els Perseids: cal recordar que aquest heroi -o semidéu- era fill de Dànae i de Zeus, que va entrar en la cambra de la torre on el seu pare (Acrisi) l’havia tancada, en forma de pluja d’or. A Acrisi, rei d’Esparta, li havien presagiat la mort a mans d’un net seu i va decidir, com a mesura de seguretat extraordinària, tancar Dànae en una cambra de coure de la que no havia de sortir mai. Però el promiscu Zeus -capaç de transformar-se en bou (Europa) o en cigne (Leda) per un coit amb o sense consentiment- s’empescà la pluja de petits estels d’or com a sistema per escolar-se a l’habitació hermètica. L’altre nom dels Perseids, les llàgrimes de Sant Llorenç, ve de la coincidència del dia del santoral dedicat al màrtir cristià (nascut a Osca el 280) que va morir literalment torrat en una graella. El 10 d’agost és un dels primers dies dels Perseids i també Sant Llorenç en el calendari cristià. I, com que la tortura mortal a la que sotmeteren Llorenç va ser tan cruel, la pluja d’estels s’ha utilitzat per comparar-la amb les seues llàgrimes de dolor. Cal dir que tradicionalment, a casa nostra, el 10 d’agost era considerat el dia extrem de canícula perquè s’hi sumaven la proximitat del sol i el moment més brillant de l’estel més brillant del firmament, Sírius. És possible que Sant Llorenç se calenditzara aquest dia per relacionar canícula i tortura a la graella. Sense mirades directes. Perseu, com passa avui amb els observadors dels eclipsis, va haver d’enfrontar-se al seu Sol sense mirar-lo directament. Per obtindre la residència a l’illa de Sèrifos -on un pescador els havia acollit, a ell i a Dànae després que el rei Acrisi els deixés a mercè del mar en una barca minúscula-, el rei Prodilectes li havia encomanat una missió impossible: havia de portar-li el cap de la terrible gòrgona, Medusa, que convertia en pedra els seus enemics quan la miraven als ulls. Conscient de les dificultats del repte, Perseu va voler armar-se de diverses eines de protecció. Com que no hi havia ulleres homologades contra la petrificant mirada de la gòrgona, l’heroi de Sèrifos va haver de sortir a cercar elements màgics que li donaren algun avantatge sobre Medusa. Guiat per Argent va creuar el país per anar a buscar les tres grees -Horror, Alarma i Por-, tres ancianes decrèpites que sabien on trobar els objectes que l’ajudarien a véncer Medusa. Segons la versió de Nathaniel Hawthorne de la història (a Llibre de Meravelles, Quid Pro Quo 2024), Argent el va alertar: «Són tres ancianes molt peculiars (...). Només tenen un ull i una dent per a totes tres. A més, les hauràs de cercar a la claror de les estrelles o en la foscor de la nit, perquè no es deixen veure mai sota la llum del sol ni de la lluna». [Una altra vegada, com els Perseids] Elles, a canvi de l’ull que els hi va prendre, li van xerrar com arribar a les nimfes que tenien les sandàlies alades, la bossa màgica i l’elm de la invisibilitat que l’ajudarien a tallar el cap a Medusa. Amb les sandàlies viatjà on vivia Medusa, amb l’elm s’hi acostà i matà Medusa mirant el seu reflex en el seu escut, de manera que els seus ulls no interceptaven directament la seva mirada. Li tallà el cap, el guardà en la bossa màgica i se’n tornà a Sèrifos a lliurar-li el cap de Medusa a Prodilectes. Llàstima, per al tirà, que la mirada de Medusa, com l’escalfor del Sol no s’apaga amb l’eclipsi, no s’eclipsés amb la mort. Prodilectes quedà petrificat i Sèrifos lliure. Pel camí, Perseu es va casar amb Andròmeda, filla de Cassiopea, dues constel·lacions properes a la seva. Però aquesta és una altra història. Que la Medusa no us deixi gelats mirant l’eclipsi i pogueu aprofitar una magnífica nit de lluna nova per admirar els Perseids.