Женщина вернула себе право на собственное определение свободы, отказавшись от навязанных смыслов

Quan Elena va entrar a l’Oficina de Definicions, portava a la mà una paraula que havia heretat del seu pare. Era una paraula antiga, senzilla i, alhora, poderosa: llibertat. - Vinc a renovar-la -va dir amb il·lusió. La funcionària va somriure amb paciència. - No fa falta. La paraula continua vigent. - Llavors, per què ja no significa el mateix? En aquest moment, Elena, amb menys il·lusió que abans, va obrir el gruixut diccionari oficial de definicions. Va ser directament a la L. - Llibertat. Aquí és on hi ha el problema. Durant segles, cadascú l’ha utilitzat a la seva conveniència. Llibertat per a uns era fer el que volien; per a uns altres, poder triar; per a uns altres, viure sense por. La paraula va acabar servint per a justificar-ho gairebé tot. -Llavors va assenyalar la pàgina. - Aquí diu que llibertat és poder decidir per una mateixa. - Deia -la va corregir la funcionària en un sospir. - I ara? La funcionària va passar unes fulles. -Ara significa allò que cada ciutadà ha d’entendre per llibertat. Ens han dit que ho corregiran en pocs dies. - Però això no és una definició -es va sulfurar Elena. -És una definició moderna -sentencià la funcionària, arrufant les celles. Elena va comprendre llavors que algú no estava corregint les paraules. Algú estava corregint els pensaments. Des de feia anys, l’Oficina anava substituint termes incòmodes per altres més segurs. «Desobeir» s’havia convertit en «discrepar». «Callar» era «conviure». «Obeir» era «participar». I «pensar per un mateix», directament, havia desaparegut del diccionari per resultar innecessàriament conflictiu. - Qui decideix aquestes coses? -va preguntar. - La majoria. - I si la majoria s’equivoca? - Llavors serà la democràcia qui s’equivoqui. Elena va sortir d’allà amb la seva paraula intacta i, no obstant això, la sentia com acabada de mutilar. Durant dies va intentar esbrinar què havia succeït. Aviat va descobrir que la mentida més eficaç no consistia a obligar algú a creure una cosa falsa, sinó a aconseguir que deixés de distingir entre la veritat i la interpretació de la veritat. I això li recordava a una frase que sempre li deia el seu pare: «A la llengua se li pot fer dir el que un vulgui. Per això has de desconfiar de qui et lliura les paraules ja pensades». Va ser llavors quan va comprendre una altra cosa. La llibertat de consciència no consisteix només a poder triar entre diverses respostes. Consisteix a conservar el dret a formular preguntes, a dubtar de les respostes rebudes i, sobretot, a canviar d’opinió sense que ningú pugui arrabassar-te la dignitat per això. Va tornar, emprenyada, a l’Oficina. - Vull retornar la paraula! La funcionària va arrufar encara més les celles. - Retornar-la? - Sí. Ja no la necessito. - I què farà sense llibertat? Elena va somriure. - Buscar-la. La dona de l’Oficina, sorpresa, va obrir el registre de paraules fosques i va passar el dit per les pàgines fins a aturar-se a la P: «por». - No té por? - Por? Sí, molta. - Llavors, potser encara no ha entès el que significa llibertat. Elena va mirar amb desafiament el diccionari. - Potser. Però, almenys, aquest significat serà meu. La funcionària, esglaiada, va quedar en silenci. Per primera vegada en molts anys, algú utilitzaria una paraula sense demanar permís. Aquella nit, a la seva habitació, Elena va escriure en un full en blanc: «Llibertat: capacitat de pensar sense que un altre pensi per tu; de parlar sense que un altre et dicti les paraules; de dubtar del que tots consideren cert». Mes, sota, va afegir: «I també la valentia de descobrir que pots estar equivocada». Després va doblegar la fulla i se la va guardar. No sabia si aquella definició seria acceptada, tot i que realment no li importava. Havia comprès que la llibertat no consisteix a trobar una definició categòrica, sinó a conservar el dret a buscar-la, a qüestionar-la i, arribat el moment, a canviar-la. I, per primera vegada, ningú podia decidir-ho per ella. La paraula continuava sent la mateixa. Però ara… era seva.