Математика как детектив: как уравнение превращает неизвестное в загадку

A contrallum Una qüestió sentimental «Les equacions ens surten més bé que saludar»_MEDIA_1 / Estava intentant explicar al meu net el que és una equació quan em vaig adonar que jo no ho sabia, o que ho sabia de manera mecànica. De sobte, una equació em va semblar un misteri. Li havia posat un exemple molt senzill: 2 + 2 = i + 3. Li vaig dir que allò era una equació perquè contenia una incògnita. Però, quan vaig pronunciar la paraula incògnita, la meva ment es va enfosquir una mica. Una incògnita és una cosa que està present, tot i que no sabem què és. Una presència desconeguda. Una lletra que ocupa provisionalment el lloc d’una realitat oculta. La i estava exercint el paper d’alguna cosa. Era una espècie de màscara. Resoldre l’equació consistia a desemmascarar la lletra. Un petit relat policíac. Sabíem que el culpable es trobava a l’habitació, tot i que encara no sabíem quin era el seu nom. Però el més estrany era el signe igual. Dues ratlles paral·leles afirmaven que el que se situava a un costat era exactament el mateix que el que se situava a l’altre, malgrat que les dues expressions tenien aparences diferents. No s’assemblaven. El signe igual declarava que una cosa podia presentar-se sota dues formes diferents sense deixar de ser la mateixa. Hi ha en aquesta afirmació un rerefons filosòfic, potser religiós. Notícies relacionades Vaig pensar en Borges, en els seus miralls, els seus dobles, els seus mapes i els seus laberints. Una equació semblaria una mena de mirall. A cada costat es reflecteix la mateixa realitat amb un altre rostre. En la vida quotidiana, no saber ens inquieta. En una equació, en canvi, el que no sabem rep una lletra i s’integra en l’ordre general. L’x o la i no representen un fracàs, sinó la promesa d’una solució. El meu net esperava una explicació i jo m’havia quedat mirant aquelles dues ratlles horitzontals. Vaig pensar que potser l’univers sencer podria ser una equació amb un segon membre que no arribem a veure. Nosaltres vivim en una banda del signe igual, traslladant termes, eliminant parèntesis, intentant aclarir el misteri de l’existència. Vaig escoltar el meu net que deia que la solució era 1. Li vaig respondre que sí. Però ja no estava segur de si el que havíem resolt era un problema matemàtic o una qüestió sentimental.