Дочь легендарного натуралиста Феликса Родригеса де ла Фуэнте продолжает дело отца, популяризируя природу в эпоху Rewilding

Félix Rodríguez de la Fuente va ser la veu del món salvatge per a tota una generació. Ara la seva filla petita també dedica la seva vida a explicar les meravelles de la natura, assumint el llegat del seu pare, però en un context molt diferent, tant per l'entorn mediàtic com per la situació crítica que pateix la vida natural. Odile Rodríguez de la Fuente és biòloga, divulgadora científica i presidenta de Rewilding Spain. Va escriure Félix: un hombre en la tierra, fa quatre anys, quan se'n complien 40 de la mort de l'icònic naturalista, i ara publica Som natura (Boldletters) per tractar d'inculcar en les noves generacions l'entusiasme per la natura que ella mateixa va heretar del seu pare. Llegeix-lo tot Com va ser créixer amb Félix Rodríguez de la Fuente com a pare? — Tot el que tinc són records meravellosos d'ell. Des que tinc ús de raó el meu pare era molt popular i molt estimat. Recordo molt tot l'afecte i la gratitud de la gent, i l'energia tan positiva que això et transmet. Del meu pare recordo sobretot l'entusiasme. És veritat que per la seva feina no era gaire a casa, però jo no recordo tant les seves absències com el fet que, quan hi era, ho compensava completament, perquè era el tipus d'adult que tenia un interès genuí pels nens. Li interessava l'univers infantil, ens feia moltes preguntes, li encantava sortir amb nosaltres al camp... Recordo ser amb ell a la natura i era com estar en una pel·lícula de Disney, perquè ell era tal com apareixia als mitjans. Us explicava coses dels animals. — Totalment, i sobretot el recordo entusiasta. Era una persona a qui l'apassionava la vida amb majúscules en totes les seves expressions. Vibrava amb la sortida del sol; si veia una perdiu, començava a parlar de les meravelles de la perdiu, quin espectacle d'ocell... Detalls que per a qualsevol altra persona potser haurien passat desapercebuts. Recordo molt com era de contagiós el seu entusiasme per viure i per la vida. ¿I per això amb cinc anys vas decidir ser biòloga? — Estic convençuda que la meva vocació és en part una impregnació de tot això, tot i que les meves germanes es van criar igual i no han sortit tan apassionades com jo per la natura. Però jo ja era molt d'animalets de petita, estava tot el dia per allà enfilant-me als arbres, observant els cucs i els insectes; m'encantaven les formigues i tot el que veia. I a sobre tenia una persona com el meu pare, que amb el seu entusiasme reforçava la meva visió infantil tan curiosa, de voler saber-ho tot. ¿Teníeu una connexió a través de tot això? — Sí, recordo connectar molt amb ell. La seva pèrdua, de fet, va significar un sentit profund d'orfenesa no només per la pèrdua del pare, sinó per la pèrdua d'un còmplice, d'una persona que veritablement em comprenia. I això ho he vist en molts nens d'aquella època —els nens d'en Félix, els anomeno— que tenien la sensació que el meu pare connectava amb ells. Per això va tenir tant d'èxit amb els infants. A vegades dic que era una mena de Peter Pan, perquè no havia deixat enrere del tot la seva infantesa, era una persona molt curiosa. I la seva manera d'expressar-se enganxava molt els nens perquè era autèntica. Parles de l'accident d'avioneta a Alaska on va morir l'any 1980, quan tenies només set anys. Com ho vau viure a casa? — La veritat és que ara, d'adulta, m'adono que si el meu pare era una força de la natura, la meva mare n'és una altra. Per la capacitat que va tenir de fer front a una situació així amb tres filles petites, i sobretot perquè parlava del pare contínuament. Ell va continuar estant molt present a casa, però la meva mare va saber assumir tant el rol masculí com el femení i fer front a qualsevol dificultat. Vas estudiar biologia i cinema, i vas entrar a National Geographic. Com va ser treballar-hi? — Em considero molt afortunada per l'oportunitat que em va donar la meva mare d'estudiar fora: vaig estudiar les dues carreres a Los Angeles i vaig anar amb una beca a National Geographic Televisió. La beca era de tres mesos, però vaig demanar quedar-m'hi un any sencer i que em deixessin moure de departament per conèixer com funcionava la casa. I els estatunidencs, si ets una persona amb molt d'entusiasme, si estàs preparada i tens convicció, es deixen convèncer. Em van permetre estar-hi un any sencer i després m'hi vaig quedar tres anys i escaig més, ja treballant. Va ser molt positiu, perquè aprens dels millors, però alhora va servir per fer-los baixar una mica del pedestal, perquè veus la realitat. Una de les coses que em van decebre és que tot està molt estudiat segons fórmules que consideren que funcionaran. Miren molt les audiències. I jo tenia de referència el meu pare, que era tot el contrari: era creativitat al poder i antifórmula. Ell ni tan sols escrivia guions; quan ja s'havia rodat, feia la veu en off sobre la marxa damunt de les imatges, de manera totalment improvisada i espontània. I no mirava audiències. — Exacte. Ell es deixava portar molt per sensacions, per emocions. I clar, jo pensava que així era com funcionava, però a National Geographic tot estava molt mesurat. També ho entenc: quan ets tan gran i tens tanta gent treballant per a tu, has de procurar que funcioni. El meu pare s'hauria adaptat segur a TikTok: alguns dels seus vídeos avui són virals ” Odile Rodríguez de la Fuente Biòloga, divulgadora científica i filla de Féliz Rodríguez de la Fuente De fet, al teu pare se li havia criticat que feia escenes preparades, però NG també ho fa. — Totalment. Va ser una de les millors lliçons de realitat. De fet, hi vaig estar entre el 1996 i el 2000, i en aquella època es començava a discutir, dins del que era el departament de televisió de Nat Geo, si calia treure als crèdits un text que digués "Algunes d'aquestes escenes han estat preparades", ja que el percentatge d'imatges preparades era altíssim. Ara és molt més fàcil gravar a la natura, perquè les càmeres pesen moltíssim menys i passen més desapercebudes, hi ha drons i càmeres trampa, però en l'època del meu pare es gravava en cinema, imagina't, càmeres de 35 mil·límetres. Creus que el teu pare s'hauria adaptat al món de TikTok? — Estic segura que sí. Als anys 70 estava començant la televisió a Espanya i el meu pare va apostar per fer documentals de natura quan aquí no n'hi havia escola —no era com la BBC—, va ser una aposta per innovar i sortir totalment del que s'havia fet fins aleshores. A més, era multimèdia, perquè va fer televisió, però també ràdio, món editorial, jocs, còmics... Crec que hauria seguit amb aquest mateix patró d'innovar. De fet, a les xarxes socials hi ha diversos vídeos del meu pare en blanc i negre que s'han fet virals, com el de la "civilització de la brossa", que han vist milions de persones. Ell era molt de xarxes, si ho penses, en el sentit que de sobte llançava alguna cosa molt curta però molt potent, i en dos minuts t'atrapava amb el que estava dient. O sigui, que era un comunicador que, fos quin fos el format, es menjava totalment el mitjà i arribava a la gent, que és el que importa. A tu, ara, com a divulgadora, quin és el mitjà que et sembla més efectiu? — El que més m'agrada són les conferències, perquè tens una relació molt de tu a tu amb la gent, i la ràdio també m'agrada molt. Jo soc a les xarxes, però he de reconèixer que assumir el rol d'influencer, és a dir, fer-te vídeos a tu mateixa explicant coses, requereix tenir un caràcter especial, i a mi això no em va; em fa una certa vergonya exposar-me tant. Vas crear, i presidir la Fundació Félix Rodríguez de la Fuente del 2004 al 2017. Per què vas decidir crear-la i per què la vas deixar? — La vaig crear com una manera d'acollir el llegat del meu pare i de donar-li projecció a través de projectes d'avui, amb el seu missatge de fons. Fèiem exposicions, revistes com Agenda Viva, jocs en línia, una marca de garantia que es deia Consuma Naturalidad per a productes d'alimentació de productes autòctons i varietats locals, molt enfocat al món rural. Però va passar que, després de la crisi econòmica, la fundació va entrar en concurs de creditors i finalment es va congelar. Era enormement difícil mantenir-la perquè Espanya no té la cultura filantròpica que tenen els països anglosaxons; aquí la majoria de les ajudes són públiques i això et dona poca independència, perquè t'has de ficar en unes bases que ja estan predeterminades. I nosaltres teníem una visió bastant diferent de la visió habitual de la conservació de la natura: ens costava encaixar-hi perquè sempre ho vinculàvem a l'ésser humà. No es tracta de ser optimista o pessimista, sinó d'empoderar a través del coneixement: saber com de fascinant la natura perquè et remogui les entranyes el mal que li estem fent i que així et converteixis en agent de canvi ” Odile Rodríguez de la Fuente Biòloga i divulgadora científica Seguint l'estela d'El hombre y la tierra... — Esclar, i no s'entenia gaire bé si érem una ONG mediambiental, perquè treballàvem molts temes d'agricultura, ramaderia, gestió del bosc... coses que ara, amb els terribles incendis que hem viscut, s'entenen més. Ara has escrit un llibre per a adolescents. — Aquest últim llibre, Som natura, ve després d'un altre llibre que vaig treure per a un públic infantil que es diu La historia más fascinante del mundo. En tots dos casos es tracta d'apropar els joves a la natura, no tant des del sentit de la responsabilitat, que és una de les formes en què es transmet a les escoles, com el reciclatge i altres temes, sinó des d'un altre punt de vista. Hi ha molts adolescents que entren en una mena de crisi d'identitat, es fan preguntes profundes, i jo volia explicar-los que, en tot aquest procés d'ubicar-se al món, la natura és la seva millor amiga. Perquè som natura; explicar-los que depenem de la natura en tot, no només pel que fa als recursos, sinó també pel que aporta a la nostra felicitat: la natura ens aporta quietud, bellesa, un sentit de pertinença. Alguns moments emocionals difícils dels adolescents estan vinculats a una enorme desnaturalització, a créixer en ciutats sense cap contacte amb la natura i amb més màquines. La natura els pot aportar aquest sentit de pertinença, aquesta pau, aquest repòs i aquesta sensació d'estar acompanyats. I és un missatge en positiu, que també va bé dins de la divulgació científica de l'ecologia actualment, on hi ha una certa tendència al catastrofisme. Ets optimista climàtica o on et trobes? — Crec que soc realista. Penso que no és tant una qüestió d'optimisme o pessimisme com de la importància del coneixement: el coneixement és poder. Es tracta d'empoderar; a mi el que m'agrada és donar eines perquè les persones puguin conèixer com és de fascinant el món en què vivim, tenir sensibilitat perquè et remogui les entranyes el mal que li estem fent al sistema viu planetari, i a partir d'aquestes eines i d'aquesta sensibilitat, que et converteixis en un agent de canvi.