Поэт Мигель Бесарес представил новую книгу «Аблуксии» о любви как ритуале очищения

Miquel Bezares, Les ablucions. AdiA Edicions, 2026. En la litúrgia cristiana, les ablucions són un acte de purificació abans de tocar allò sagrat. No sembla casual que Miquel Bezares hagi triat aquest títol per a un llibre que s’endinsa en l’amor com si fos celebració, excés i ritual de despullament. Les ablucions (AdiA Edicions, 2026) s’articula entorn d’un dels grans temes de sempre, desplegat a través de les connexions que el fan inesgotable: el desig i la passió, la descoberta i l’èxtasi, la ferida, la renúncia i la pèrdua. L’obra respon a una arquitectura d’una precisió gairebé musical. Dividida en cinc parts, cadascuna formada per deu poemes de deu versos bastits amb decasíl·labs, se sosté damunt el número deu com sobre una estructura secreta. Aquesta exigència formal, tanmateix, mai no deriva en rigidesa. Ben al contrari: proporciona als versos una respiració segura, una cadència que conté i ordena la intensitat de l’experiència. En aquesta tensió entre mesura i desbordament rau una de les grans virtuts del volum. Bezares vincula la construcció del jo amb la vivència amorosa, com si només a través de l’altre fos possible reconèixer-se i, alhora, perdre’s. D’entrada, el poeta gira la vista enrere per retrobar-se en allò que fou: «Vaig ser l’ocell petit que la tempura / desafiava...». Però és sobretot la relació amb l’altre que esdevé centre gravitacional del llibre: «Estimar-te ha estat sempre l’excés / més pur de la flama. Saber, abans / de la ferida, que la vida és / perfecta quan acaba». Amor i consciència de la finitud apareixen així indestriables; la plenitud sembla contenir ja la seva desaparició. El bosc és un dels escenaris recurrents d’aquesta experiència. Els arbres, talment còmplices del deliri, acullen els cossos, els records i les revelacions. Enmig d’aquesta naturalesa viva, Bezares construeix imatges refulgents, intenses i esclatants, sense renunciar a una certa gravetat elegíaca. El paisatge esdevé una prolongació de l’estat interior: la matèria del món participa de la passió, en conserva el rastre i n’amplifica la ressonància. L’autèntica meravella de Les ablucions és, però, el domini del ritme: la conjunció d’un lèxic pletòric amb una prosòdia harmònica i temperada. El poeta sap encabir l’exuberància verbal dins una forma estricta sense ofegar-ne l’emoció, i converteix cada poema en una peça de gran densitat lírica. Amb un coneixement profund dels recursos de l’ofici, Miquel Bezares ofereix un llibre més que notable, sensorial i reflexiu, que transforma l’experiència amorosa en cerimònia verbal i el confirma, una vegada més, com un dels grans valors de la poesia catalana actual.