Сухой климат Андорры объясняет отсутствие буковых лесов в стране

La humitat relativa de l’aire a Andorra (II) El caràcter sec dels aires andorrans a l’època càlida explica la manca del faig al nostre país El caràcter sec dels aires andorrans a l’època càlida explica la manca del faig (Fagus sylvatica) al nostre país, i, per extensió, la realitat d’un àlbum vegetal en què hi ha una clara restricció als elements atlàntics. En aquest sentit, tampoc no tenim a Andorra un altre tipus de formació forestal característica de la província biogeogràfica atlàntica com és la roureda de roure pènol (Quercus robur). La posició és sostinguda al nostre país, en els sectors d’obaga de l’estatge montà, per un bosc que, tot i estar representat per arbres caducifolis medioeuropeus, ha de suportar cert eixut estival. Un bosc de caràcter submediterrani en què és present una espècie aciculifòlia que s’emmotlla bé als efectes de l’eixut com és el pi roig (Pinus sylvestris). L’abundància al sotabosc de plantes com el boix (Buxus sempervirens) posa de manifest també aquesta adaptació a l’ambient de l’estiu. Insistim en el fet de les fortes fluctuacions de la humitat relativa de l’aire entre el dia i la nit al nostre país, com correspon a un ambient de muntanya com el d’Andorra, en què es produeix un notable escalfament diürn i un refredament nocturn també acusat. La diferència entre les mitjanes dels valors màxims i les mitjanes dels valors mínims així ho palesa. En els sectors de fons de vall amb una marcada continentalitat tèrmica és on aquests contrastos dia-nit dels percentatges higromètrics mitjans resulten més elevats. A l’estació de la borda del Vidal, per exemple, les humitats relatives presenten una oscil·lació mitjana entre el dia i la nit de 51 punts percentuals, i, a les Salines, s’arriba als 55 punts percentuals, per terme mitjà. Les variacions mitjanes entre la màxima i la mínima són molt altes A escala estacional, tenim que les variacions mitjanes de la humitat relativa de l’aire entre la màxima i la mínima diàries són, també, molt altes. Aquestes fluctuacions resulten especialment marcades a la primavera i a l’estiu, en què les deu estacions meteorològiques preses en el nostre estudi mostren una amplitud diària dels percentatges higromètrics mitjans superior als 40 punts percentuals. A l’estiu, hi ha fins a quatre estacions en què la diferència ultrapassa el llindar dels 50 punts percentuals (la borda del Vidal, la Margineda, les Salines i Fontverd), amb un valor punta de l’oscil·lació mitjana diària de fins a 61 punts percentuals a les Salines. Són molts dies en què les humitats mínimes queden per sota del 40% Si entrem en una observació complementària més detallada, assenyalarem, en primer lloc, que, a les terres andorranes del Valira, si bé és cert que l’aire ateny moltes vegades el punt de saturació pel que fa al vapor d’aigua (humitat relativa del 100%), també ho és que aquestes situacions conviuen amb molts moments predominants en què les humitats atmosfèriques resulten discretes. Per la banda baixa, són molts els dies en què les humitats relatives mínimes queden per sota del 40%. L’estiu és una època en la qual els baixos percentatges higromètrics coincideixen amb les temperatures més altes, i aquesta circumstància constitueix un binomi que accentua els efectes de l’eixut dels aires andorrans. Amb ‘föhn’ les humitats poden situar-se per dessota del 5% Pel que fa als sectors andorrans de l’alta muntanya, per sobre del límit del bosc, en allò que hom anomena l’estatge alpí, hem d’assenyalar, primer de tot, com a fet característic, que la humitat relativa de l’aire hi oscil·la, moltes vegades, entre valors gairebé extrems en intervals curts de temps. Un dia en què les humitats relatives hi són extremes per la banda alta pot anar seguit d’un altre dia amb uns percentatges higromètrics molt baixos. Fins i tot, les variacions poden ser molt brusques dins d’un mateix dia. Això posa de manifest la rapidesa amb què solen canviar les condicions del temps meteorològic a l’alta muntanya. En períodes de nuvolositat abundant i persistent als cims andorrans i a les carenes, l’alta muntanya sol presentar, especialment a les nits o a primera hora del matí, unes concentracions de vapor d’aigua atmosfèric que són saturants o gairebé saturants. Això contrasta amb el que ocorre quan hi ha situacions de temps anticiclònic amb un ambient serè, en què, tant a l’estiu com a l’hivern, els valors diaris de la humitat relativa mínima de l’aire resulten, a les parts més altes del territori andorrà, sovint molt baixos, amb certa freqüència inferiors al 10%, i fins i tot, en els casos extrems, inferiors al 5%. És a l’època freda de l’any quan, d’una manera més assídua, solen baixar més a l’alta muntanya els percentatges higromètrics absoluts, fet que té lloc particularment en situacions d’inversió tèrmica, amb aire més calent als nivells altitudinals superiors que contrasta amb les condicions relativament més fredes que es donen a les fondalades, on la humitat acostuma a ser, en aquests casos, més elevada. A les parts baixes del territori, la caiguda de la humitat relativa de l’aire per sota del 10% també es produeix, però resulta un fenomen menys freqüent que a l’alta muntanya, ja que la presència d’una massa boscosa important hi atenua els mínims extrems pel que fa a aquest paràmetre meteorològic. Quan més solen baixar les humitats diàries als fons de vall andorrans és en situacions de föhn provocades pels vents de port, vents del nord. Aleshores, sí que, de vegades, aquestes humitats poden situar-se per dessota del llindar crític del 5%. Encara que les situacions d’una humitat relativa màxima a l’alta muntanya no tenen pràcticament efecte, almenys clarament perceptible, sobre l’ésser humà, perquè es donen en indrets deshabitats, sí que, des del punt de vista de la seva presència espacial, hi tenen una significació, car s’estenen per un percentatge important del territori, tot resseguint els arcs muntanyosos a manera de cordons o de dits. Això es produeix els dies en què aquests arcs muntanyosos resten coberts per masses de núvols, i amb més freqüència durant les hores nocturnes o de més baixa temperatura, ja que és aleshores quan el descens tèrmic permet que, amb una humitat ambiental elevada, s’assoleixi més fàcilment el punt de saturació del vapor d’aigua. Convé indicar, així mateix, que, respecte del vessant mediterrani, al sector també andorrà del vessant atlàntic les boires freqüents fan que hi hagi més dies amb unes humitats relatives de l’aire que són saturants o, en tot cas, molt altes tota la jornada. A títol de resum, direm que el clima de les valls andorranes del Valira es caracteritza, quant a la humitat relativa de l’aire i en molts moments, per certa sequedat atmosfèrica. Això encara que les humitats relatives mitjanes anuals hi són moderades o relativament altes. Les precipitacions totals hi resulten també força importants (segons l’autor, entre els 700 i els 1.300 mil·límetres de mitjana anual), i adscriuen aquestes valls andorranes del Valira a l’anomenada Ibèria humida, és a dir, al territori de pluviositat més elevada de l’espai peninsular ibèric.