Психологи советуют родителям обсуждать риски с подростками перед разрешением им самостоятельных прогулок

¿He de deixar anar sol el meu fill a la platja amb els amics? Arran del succés en què tres menors de Tarragona van morir ofegats, psicòlegs i formadors aconsellen als pares "fer conscients" els seus fills dels riscos que comporta cada experiència nova abans de provar-la. En l’adolescència, els nois i noies se senten cridats a fer «coses de grans» «És un error creure que la maduresa la dona l’edat», explica Vicent Ginés, expert en relacions Els pares de tres menors de 12 i 13 anys de Tarragona van rebre el 19 de juny la pitjor de les notícies: els seus fills, que havien anat a banyar-se sols i sense la supervisió d’un adult a la platja de l’Arrabassada, s’havien ofegat al mar. Un d’ells va morir a l’aigua i els altres dos van morir ja a l’hospital. Més enllà de la commoció per la tragèdia, el succés va generar en aquelles hores nombrosos comentaris a les xarxes socials a propòsit de la idoneïtat, o no, que xavals tan joves passessin un dia de platja sense la companyia d’un adult. Els missatges de retret cap als pares per haver autoritzat l’excursió propiciaven un debat públic sobre la gestió de l’autonomia dels menors en què hi ha més preguntes que respostes concloents i que té una resoluciól difícil. L’Albert, pare d’un xaval de 14 anys que aquest estiu ha començat a anar a la platja amb els seus amics després de molta insistència, es pregunta: "¿A partir de quina edat se’ls pot deixar anar sols a nedar? ¿Com se’ls prevé dels riscos que la seva immaduresa els impedeix veure? ¿Quin és l’equilibri entre fomentar la seva autonomia i protegir-lo de perills impropis de la seva edat?". Psicòlegs, educadors i professionals habituats a tractar amb menors coincideixen a reconèixer que no hi ha regles universals a l’hora de taxar la capacitat dels nois per valer-se per si sols ni és possible assenyalar, com a norma general, un any de l’adolescència a partir del qual se’ls pot considerar preparats per viure experiències com banyar-se en una platja o en un riu sense la supervisió d’un adult. "No depèn de l’edat del menor, sinó del seu grau de maduresa, que és una cosa progressiva i canviant, com tot el que viuen en aquella etapa de la vida", apunta Èlia Sasot, psicòloga infantil i juvenil del Centre Mèdic Teknon. La llei és clara i taxativa a l’hora d’assenyalar quan un menor pot treballar (16 anys), comprar tabac (18) o contraure matrimoni (16), però mesurar una cosa tan difusa i subjectiva com "el grau de maduresa" d’un púber no és fàcil. Sasot proposa un barem per orientar els pares: preguntar als seus fills com resoldrien imprevistos que puguin succeir. "Un noi que és capaç de demanar socors si passa un accident o que sap el que ha de fer si a un amic li agafa un coma etílic en una discoteca demostra maduresa independentment de l’edat que tingui", entén la psicòloga, que s’anima a mullar-se en el debat del succés de Tarragona: "Probablement, als 12 anys els faltava maduresa per anar sols a nedar a la platja i hauria sigut convenient la companyia d’un adult. No obstant, als 14 és habitual que sàpiguen resoldre una contingència que es produeixi a l’aigua", observa. L’adolescència és una etapa de la vida caracteritzada per l’exploració i l’aprenentatge en què els nois i noies se senten cridats a fer "coses de grans" amb la fascinació –i també la inexperiència– del debutant. És quan es fan els primers petons, es viuen les primeres festes i es fan els primers viatges sense la presència dels pares, tot i que sí de professors o monitors. L’exposició a aquestes noves experiències és l’única manera que existeix d’aprendre-les, i davant el dilema de permetre-les o prohibir-les, l’expert en relacions Vicent Ginés distingeix dos perfils extrems de pares, tots dos rebutjables: "N’hi ha que, per no confrontar les seves pròpies pors, tendeixen a sobreprotegir-los i no permetre’ls fer res, i així castren el seu desenvolupament. I n’hi ha d’altres que, per no discutir amb els fills ni tenir bronques a casa, els concedeixen tot el que demanen, exposant-los de vegades a riscos impropis d’aquestes edats", distingeix. Parlar i preguntar-los Notícies relacionades Enmig quedarien els que assumeixen que els seus fills ja no són els nens que eren i que han de tenir vivències noves per facilitar-los el desenvolupament, però havent-los transmès prèviament els riscos que aquestes comporten. "La clau és parlar amb ells i preguntar-los: ¿Ets conscient del perill que té nedar al mar? ¿Saps el que et pot passar si tens relacions sexuals sense protecció? ¿Coneixes les conseqüències de beure alcohol sense moderació? Si la resposta és que no, és que no estan preparats per viure aquestes experiències", explica l’autor de ¡No lo mates todavía! , manual en què ofereix consells pràctics a pares d’adolescents. Aquest formador es resisteix a prendre partit en el debat de la tragèdia dels nois de Tarragona. "He conegut xavals de 12 anys que porten des dels 7 anant d’acampada, neden a la perfecció i coneixen els perills que tenen els corrents marins, i altres de 16 que amb prou feines coneixen el mar", compara. L’error habitual, destaca, és "creure que la maduresa la dona l’edat". "La maduresa la dona la consciència del perill que hi ha darrere de cada acció, però això només ho dona l’experiència i el diàleg constant dels pares amb els menors. Cal educar-los, però també entrenar-los per a la vida adulta", conclou.