Новая картина Стивена Спилберга «День откровения» предлагает миру революцию эмпатии

Feia temps que una pel·lícula no m’inspirava tant una paraula: empatia. Ho vaig intuir de seguida mentre veia «El día de la revelación», de Steven Spielberg, amb Emily Blunt com a protagonista. La veritable revelació no era l'esdeveniment extraordinari que sosté la trama, sinó aquella manera tan profundament humana de mirar els altres. No parlo de l’empatia superficial que sovint confonem amb donar la raó. Parlo de la capacitat d'acostar-se a l'altre sense por, de comprendre abans de jutjar i de voler-li sincerament el millor. Mentre els qui envolten la protagonista reaccionen des de la incertesa i el desig de controlar allò que no comprenen, ella fa una cosa molt més senzilla i, alhora, molt més revolucionària: escolta. Mira. Hi és. La seva primera preocupació no és demostrar que té raó, sinó comprendre qui té al davant. Mentre veia la pel·lícula pensava que potser hem oblidat la diferència entre veure i mirar. Veure és un acte dels ulls; mirar és un acte del cor. Veure constata una presència; mirar reconeix un misteri. Tots recordem persones que només amb la seva manera de mirar-nos ens feren sentir veritablement vistos. Són mirades que ens acompanyen tota la vida perquè revelen una veritat essencial: que la nostra vida importa a algú. Aquesta manera de ser presents en la vida dels altres és, avui, un regal tan escàs com necessari. El filòsof Emmanuel Levinas afirmava que el rostre de l'altre és la primera crida ètica que rep l'ésser humà. Simone Weil va escriure que «l'atenció absoluta és la forma més rara i pura de generositat». Ambdues intuïcions habiten en la protagonista. Ella no canvia els qui l'envolten per la força dels arguments ni pel suposat poder que posseeix, sinó perquè cadascú se sent veritablement vist. Aquesta és la forma més profunda d'empatia. Hi ha un moment especialment revelador en què la protagonista rebutja ser la religió de ningú. No busca seguidors ni pretén ocupar el lloc de Déu. Aquesta renúncia, lluny d'empetitir-la, l'engrandeix. En un temps en què mai no havia estat tan fàcil convertir una persona en un ídol, ella comprèn que el món no necessita noves figures a les quals venerar, sinó persones capaces de despertar el millor que hi ha en els altres. Fou llavors quan comprengué per què el personatge em remetia ja inevitablement a Jesús. No perquè la pel·lícula vulgui presentar un nou Messies, sinó perquè comparteix una intuïció profundament evangèlica: la veritable força no consisteix a imposar-se, sinó a acostar-se; no a dominar, sinó a servir; no a aixecar murs, sinó a bastir ponts. Sempre m'ha interpel·lat una frase del profeta Isaïes: «T'he anomenat pel teu nom» (Is 43,1). Déu no es dirigeix a una multitud anònima; crida cadascú pel seu nom. Aquesta intuïció ens quedà gravada en la memòria a molts cristians amb la cançó «Pescador d'homes», de Cesáreo Gabaráin: «Senyor, he sentit que em miraves, somrient, m'has cridat pel meu nom». En aquests versos hi ha una profunda veritat espiritual, potser la millor síntesi de l'Evangeli. Abans de convidar, Jesús mira. Abans de demanar, somriu. I abans d'assenyalar un camí, ens crida pel nostre nom. Tot comença amb una relació. Amb una mirada que reconeix la dignitat de l'altre i li fa descobrir que la seva vida importa. Vaig pensar llavors que poques paraules descriuen millor el cor de la fe. Aquesta no consisteix només a creure unes veritats o dogmes; consisteix a aprendre una manera nova de mirar el món i les persones. L'esperança neix quan som capaços de reconèixer un germà allà on els altres només veuen un desconegut. Per això vaig acabar convençut, si no hi estava prou abans, que l'empatia és molt més que una virtut humana. Potser és el reflex més visible de Déu en nosaltres. No perquè la compassió defineixi Déu, sinó perquè la seva manera d'estimar comença sempre per reconèixer la persona concreta, conèixer la seva història i desitjar-li el bé. En un temps marcat per la polarització i la desconfiança, «El día de la revelación» proposa una revolució silenciosa. No ofereix grans discursos ni solucions fàcils. Ens recorda que la trobada continua sent possible quan algú simplement decideix comprendre abans de jutjar i estimar abans de condemnar. En veritat aquesta és la revelació més gran de la pel·lícula. No que existeixi una realitat més gran que nosaltres, sinó que el rostre de Déu es fa visible cada cop que un ésser humà és capaç de mirar un altre amb una empatia que no jutja, que no exclou i que només vol el millor per a qui té al davant. Potser, al capdavall, el rostre de Déu té un nom. L'empatia.