12-летняя студентка с инсультом окончила философский факультет и борется с дискриминацией инвалидов

A Daniela de Francisco li van dir que no tornaria a caminar ni a parlar després de tenir una hemorràgia cerebral amb només 12 anys. Però avui parla, camina i ha acabat l'últim curs a la UPF del grau de filosofia, polítiques i economia, una de les carreres amb menys places d’Espanya. Ha fundat l’associació d’estudiants anticapacitistes. Llegeix-lo tot Què recordes de l’hemorràgia? — Havia començat primer de l'ESO a una escola nova, era l’hora del menjador i vaig notar que tenia molt mal de cap. El que recordo després són ambulàncies, urgències i operacions. I el pronòstic? — Al cap d’unes setmanes d’estar ingressada els metges ens van dir que no era fàcil que em tornés a aixecar del llit jo sola.  I la parla? — No em va costar gaire, sempre m’ha agradat molt parlar. Pot semblar una broma, però vaig ser tossuda i insistent i vaig començar a parlar poques setmanes després. La mobilitat va ser més complicada. Em van dir que si al cap de sis mesos no em recuperava, no era gaire factible que millorés. I sis mesos després, anava en cadira de rodes. Però camines. — Van ser moltes hores de professionals increïbles, esport, tot molt gradual. Fins que vaig caminar.  Com enfronta això una persona de dotze anys? — La meva manera de processar-ho va ser no processar-ho. És un dol, però m'he adonat amb el temps del canvi dràstic que ha suposat: de projeccions o de com et relaciones amb el teu cos. Tot.  L’esport va ser clau? — Al cap d'un parell d'anys de l'hemorràgia vaig començar natació adaptada. Tots els integrants teníem algun tipus de discapacitat. L’esport sempre ajuda, evidentment, però el més important va ser conèixer altra gent amb discapacitat. Al meu voltant no hi havia ningú que en tingués. Jo era la discapacitada. I va ser sanador. Encara que tinguem discapacitats diferents, hem viscut situacions molt similars i ens uneix la manera com ens percep la societat.  Com us percep? — La discapacitat té molt poques representacions a la cultura, als mitjans, al nostre dia a dia, i les poques que existeixen expliquen històries tràgiques o de superació individual. Jo, per exemple, quan tenia algun problema d'adaptacions a l'institut, la narrativa era clara: hi ha aquest problema perquè tu ets allà. No es posa el pes en l’estructura.  Per exemple? — Soc dretana i no podia agafar un boli, de manera que vaig haver d’aprendre a escriure. I evidentment, vaig més lenta. Quan la gent pensa en accessibilitat té al cap rampes i ascensors, però l'accessibilitat també és que jo pugui fer exàmens de manera adaptada. I no es té en compte. O quan es feien excursions fora, no hi podia anar perquè no eren accessibles per a mi. Em van dir, literalment, que endarreriria el grup. Això és molt dur. I no deies res? — Ara seria molt reivindicativa, però mai havia viscut de prop una discapacitat ni tampoc la meva família. No sabia a què tenia dret. I es parla molt de grans històries de superació, però no de la quotidianitat de la discapacitat, que és molt més important.  Has creat l’associació d’estudiants anticapacitistes. — El capacitisme és la discriminació per raó de discapacitat. I està a tot arreu, però no es diu. I si no dius les coses, no existeixen.  Què trobeu a faltar a la universitat?  — No sabria ni per on començar. En molts moments et trobes desprotegit, perquè el que es diu sobre paper no es correspon amb l’experiència de l’estudiant. Hi ha problemes d’adaptacions de comunicació, comentaris de professors fora de lloc o actituds discriminatòries de companys. A mi no em passa perquè no se’m veu la discapacitat. I això… tampoc és bo.  No és bo? — Vaig tenir un moment en què es veia i vaig patir el rebuig. Per tant, mentiria si no digués que m’ha fet la vida més fàcil que se’m noti menys, tot i que això, en si mateix, ja em sembla problemàtic. I he viscut situacions violentes, per exemple, al transport, perquè no sembla que tingui un 66% de discapacitat física i mobilitat reduïda. I també passa que quan la discapacitat no és el primer que es veu, sempre tens el dubte de quan dir-ho.  Dir-ho a qui? — En les relacions laborals, amoroses… Fa molt poc vaig tenir una oferta de monitora, em van dir que els encantava la meva experiència, tot. I quan em van preguntar què preferia fer entre dues opcions, els vaig dir que tot em semblava bé, però que tenia una discapacitat física. Em van dir que ja em trucarien l’endemà, i mai més m’han dit res.  I no tens ganes de dir a tothom que t’ho ha posat difícil que estàs contenta, que fas una carrera difícil, que te’n surts molt bé…? — Moltes vegades, sí, però també has de saber quines batalles lluitar. I em perdonaràs l’expressió, però la discapacitat és un filtre d’idiotes.  Convius amb malestar? — Tinc dolors al braç i a l'esquena, si estic molta estona dempeus em fa mal el genoll, i aquest malestar no marxarà per molt que l’entorn sigui inclusiu. Això és així, així és la meva vida i tinc només un cos. Però estic en un bon moment.  Sé que no hauria de ser destacable, però parles molt bé el català.  — És gràcies als amics, a la cultura i, evidentment, a l'amor. El punt d’inflexió per parlar-lo va ser la meva parella, que un dia em va dir: "Amb tot el que entens, no podries parlar-lo?" I li vaig dir: "Home, m’encantaria". I va dir una cosa molt senzilla que se’m va quedar gravada a foc: "Doncs si ho vols, parla'l". Simplement havia d’acceptar que no m’aixecaria un dia del llit sent Pompeu Fabra i que, al principi, evidentment, faria més errors.