Монгат празднует столетие обретения статуса независимого муниципалитета

És complicat parlar de Montgat en el context del Barcelonès Nord, quan defensors i detractors de la configuració territorial fa temps que mantenen un debat inesgotable. Oficialment, Montgat i Tiana formen part de la comarca del Maresme però les relacions socials, econòmiques i culturals les mantenen unides a Badalona i, a més, les noves entitats metropolitanes i fins el Consorci de la Serralada de Marina les agermanen amb el veïnatge més pràctic. No és cap secret que jo m’apunto als defensors del Barcelonès Nord com a conjunt. Potser no ho commemorarà ningú dels dos bàndols però aquests dies es compleixen 100 anys del punt més àlgid de la controvèrsia, quan una dura campanya confrontà les dues posicions. Tot venia del reforçament del polígon industrial de les Mallorquines, barri montgatí molt lligat al Manresà badaloní i on els veïns mantenien una estructura de continuïtat, que no era solament dels ingenis fabrils, sinó fins i tot dels nuclis d’habitatges complementaris. El debat era al carrer i el 1926 arribà a les institucions. Les Mallorquines presumien de ser un territori que arribava fins a l’horitzó, doncs es deia que la Mediterrània li donava drets d’afiliació fins a Mallorca (d’aquí ve el nom). I significava un potent conglomerat econòmic pel conjunt fabril que albergava, enriquit pel fet de gaudir d’una de les primeres estacions del tren que unia Barcelona amb Mataró. Encara, Montgat no era reconegut com a poble, doncs només era el Districte II de Tiana. Parlem dels inicis del segle passat. La reivindicació badalonina es portà fins a les darreres conseqüències i l’alcalde d’aleshores, Pere Sabaté, decidí demanar oficialment la segregació de les Mallorquines i agregar-les a Badalona, cosa que es feu per acord del ple municipal de l’11 d’octubre. Tot i la bona relació que tenia Sabaté amb els jerarques de la dictadura primoriverista, no se sortí amb la seva, més quan l’Ajuntament de Tiana es pronuncià unànimement en contra i allargà el debat fins a la caiguda del consistori promotor. Amb el temps l’antic nucli de pescadors, que durant anys havia estat un petit conjunt de cases tianenques que feien vida al sorral mariner, anà definint el seu caràcter diferencial i amb els anys implementaren el cens amb treballadors atrets per la feina que oferia la indústria i amb la promoció del Camí Ral que unia Barcelona amb França. Els habitants del Districte II arribaren a superar als del Districte I i les eleccions del 1931 originaren un contradictori consistori amb sis montgatins i cinc tianencs i amb alcalde de la majoria. La reivindicació era imparable i al 6 de juliol del 1933 es proclamà Montgat com a municipi independent, format pels barris Antic i les Mallorquines, coneguts popularment com a “barri del peix” i “barri del fum”. De tot això en fa 100 anys. Ara Montgat i Tiana són pobles amb caràcter propi i força diferenciats i fins a vora mar el cens és superior. De Montgat poc en queda del peix i el fum i el Turó del Mar i el Barri de l’Estació a hores d’ara són zones residencials. Però això forma part d’una altra història.