История и символика порфира, дуба и каштана в культуре Каталонии

El pòrfir és una pedra massissa i de gra fi, molt apreciada en estatuària. Té renom la seva gran duresa, i els antics li donaven un alt valor, associat a la reialesa. El nostre rei Pere el Gran (mort el 1285), a qui el Dant va elogiar en el cant setè del Purgatori a la Divina Comèdia (“ d’ogni valor portò cinta la corda ”, portava el cordó cenyit amb tot el valor), va ser sepultat en una banyera de pòrfir reaprofitada d’època romana al reial monestir de Santes Creus. L’alzina pot molt ben ser considerat l’arbre nacional de Catalunya; a L’alzina del passeig de Gràcia, mossèn Jacint Verdaguer l’anomena justament “filla de les muntanyes” i “almogàver indòmit”, i li pregunta si ja sabrà posar-se “de filera amb aqueixa tropa de plàtans, novella, polida, endiumenjada y fatxendera” que havien plantat al passeig de Gràcia, en un article publicat a La Veu de Catalunya el 10 de juny de 1903. Amb el roure, ha estat l’arbre més representatiu dels nostres boscos, més que el pi, i des de l’aglà fins a la seva fusta ha estat tradicionalment molt aprofitat. Antigament se’n feia carbó i encara avui se n’obté la millor llenya per a tota llar de foc. Els troncs d’alzines hi cremen a poc a poc produint unes brases úniques, ideals per coure carn i botifarra, bolets, sopes i tota mena de verdures, per acabar amb unes bones torrades. La seva fusta és densa i consistent com la massa compacta del pòrfir –el seu corresponent en geologia–, i això fa que no cremi fàcilment i que resisteixi cent vegades més que el pi en els grans incendis. Qui no ha experimentat mai l’abraçada al tronc d’una alzina centenària o posar-se sota el seu brancatge potent i protector?