Историк объяснила, как доминирование каталонцев в XIV веке сформировало культурный след в Греции

La presència catalana a la Grècia medieval és diversa. Al segle XIII, la Corona d’Aragó era considerada una potència econòmica a l’Europa occidental, amb interessos al Mediterrani. Alguns catalans feien de mercaders i de pirates a Romània, l’Imperi romà d’Orient. Per aquest motiu, hi ha constància de catalans que van establir-se a punts diversos de la regió. La presència política, però, apareix amb els almogàvers al segle XIV. Aquests mercenaris formaven part de la Companyia Catalana i diverses potències van utilitzar els seus serveis, com ara els bizantins. La potència militar dels almogàvers va portar a la conquesta dels ducats d’Atenes i de Neopàtria. A la Catalunya d’avui, la figura de l’almogàver va acompanyada d’una visió romàntica i heroica, impulsada per la reinterpretació dels mercenaris durant la Renaixença del segle XIX. Un exemple són els carrers que es dediquen a personatges com ara Roger de Flor i Ramon Muntaner. A Grècia i als Balcans, però, la presència catalana va deixar una imatge de ferocitat i aquesta percepció ha quedat plasmada al folklore. En parlem amb la historiadora grega, Maria Dourou-Eliopoulou. En quin moment s’emmarca la presència catalana a Grècia? Se situa després de la quarta croada, que va ser l’any 1204, tot i que la presència catalana no es documenta fins al 1305. En aquell moment va ser quan els llatins –francs, italians, principalment venecians i, més endavant, catalans– es van establir a l’Imperi romà d’Orient, l’antic Imperi bizantí, i van tenir un gran impacte a la Mediterrània oriental, tant políticament com socialment i culturalment. Quins eren els objectius dels llatins a la regió? Les croades van ser un moviment espiritual, social i econòmic liderat pel papa amb l’objectiu d’alliberar Terra Santa dels turcs seljúcides, i van tenir un gran impacte a la Mediterrània oriental. Entre altres conseqüències, les croades van comportar la creació d’assentaments llatins, amb immigrants que es van establir a la regió aprofitant les condicions favorables. La quarta croada –impulsada tant per les ambicions espirituals del papa Innocenci III com per les necessitats materials dels venecians– va culminar amb la conquesta de Constantinoble el 13 d’abril de 1204. A partir d’aleshores, es va crear l’imperi llatí de Constantinoble, juntament amb altres estats sorgits de les croades, com ara el regne de Tessalònica, el senyoriu de Negroponte, el marquesat de Bodonitsa, el comtat –o baronia– de Salona i el principat d’Acaia, conegut sobretot per la Crònica de Morea. Les principals conquestes catalanes van ser el ducat d’Atenes i el de Neopàtria. Després de la batalla d’Almirós l’any 1311, els catalans, però específicament la Companyia Catalana d’Orient, van conquerir el ducat d’Atenes, contractats pel domini francès borgonyó, i van recórrer al rei aragonès de Sicília perquè en supervisés el govern. El domini català es va reforçar amb l’adquisició de Neopàtria –actualment, Ypati– i altres territoris de la Grècia central l’any 1318, i amb la seva aliança amb Venècia, que es va mantenir fins al final del domini català a Atenes. Se sap molt poc sobre l’organització del ducat durant el període borgonyó, però sabem que l’Església llatina va substituir l’ortodoxa, com va passar a la resta d’estats croats, i que es va establir un arquebisbat llatí a Atenes. La Companyia Catalana, formada pels almogàvers, era un grup de mercenaris contractats inicialment pels bizantins per lluitar contra els turcs seljúcides i que es va desplaçar als Balcans a principis del segle XIV. Els almogàvers formaven part de la Companyia Catalana, que va ser contractada per l’emperador bizantí Andrònic II per combatre els turcs. Després de l’assassinat del seu comandant, Roger de Flor, a mans de forces aliades de l’emperador, la companyia va emprendre una campanya de represàlia contra els bizantins, coneguda com la Venjança Catalana, durant la qual va saquejar territoris i va causar nombroses morts. Creu que és aquesta etapa més violenta de la presència catalana la que més es recorda a Grècia? Després del conflicte amb els bizantins, la Companyia Catalana dels almogàvers va emprendre incursions i actes de crueltat a Tràcia, Macedònia i la Grècia central, en uns episodis coneguts com la Venjança Catalana. Les seves incursions i destruccions a la muntanya Athos són especialment conegudes i de fet han perdurat en la memòria dels grecs. Fa uns anys, però, una delegació catalana va visitar el mont Athos i va ser un gest simbòlic molt apreciat pels grecs. Més enllà de les seves gestes militars, els catalans es van instal·lar als ducats durant més de vuitanta anys. Aquesta és potser la part més desconeguda. Com eren aquestes societats? La presència catalana a Grècia com a potència política es constata a principis del segle XIV i no va alterar l’equilibri existent, marcat per la preponderància veneciana i genovesa, ni va impedir l’expansió turca. Tanmateix, els catalans van constituir una realitat social i econòmica que no es pot ignorar. Per tenir una visió global de la presència aragonesa a l’Imperi romà d’Orient, cal distingir entre els almogàvers –els mercenaris que es van establir al ducat d’Atenes, de domini borgonyó, el 1311 després de la batalla d’Almirós– i els catalans que es van establir voluntàriament als dominis llatins com a mercaders, propietaris de terres o pirates. Els documents notarials venecians del segle XIV proporcionen nombroses informacions sobre les seves activitats a la Mediterrània oriental. En aquest sentit, l’historiador català Daniel Duran i Duelt, a través de l’estudi de documents d’arxiu inèdits, descriu les activitats dels mercaders catalans a l’Egeu i al ducat d’Atenes. La llengua catalana hi era present, també? Quan l’any 1311 els catalans van prendre el control del ducat d’Atenes hi van establir institucions militars i administratives que s’ajustaven al seu propi sistema, com ara el duc, el vicari general i el mariscal. L’organització feudal dels croats – Assises de Romania – va ser substituïda pels Capítols de Barcelona i pel seu sistema municipal. Va ser llavors quan el català es va convertir en la nova llengua oficial, en substitució del francès, que havia estat la llengua de l’administració fins aleshores. El darrer episodi de la història de l’Atenes llatina va començar el 1388, quan Nerio, fill del banquer florentí Niccolò Acciaiuoli, va assolir el control del ducat d’Atenes. Això va donar inici al període florentí, que es va prolongar fins al 1456, quan el ducat –i la ciutat d’Atenes– va ser conquerit pels turcs otomans. Els catalans vivien integrats en la comunitat grega? Hi ha constància de matrimonis mixtos? Després de tants anys de domini català, és natural que es produïssin matrimonis mixtos, com ja havia passat durant el període anterior de domini franc, dels quals deixen constància la Crònica de Morea i el codi feudal Assises de Romania. Un tema interessant és que, durant el domini català als ducats, els grecs van quedar exclosos de l’administració. Però, a la segona meitat del segle XIV, quan el ducat es trobava en declivi, alguns grecs van començar a obtenir el títol de notari. La visió que es té de la Companyia Catalana a Grècia i als Balcans és ferotge, sobretot pels episodis de la Venjança Catalana. Hi apareix en frases fetes o en figures folklòriques com a Albània, on el ‘katallan’ es representa com un monstre amb un sol ull. La crueltat dels catalans va ser descrita per fonts bizantines contemporànies, així com per documents papals i cròniques occidentals, que van retratar amb les tonalitats més fosques la “ societatem nefandam ” –que traduït seria la “societat nefasta”–, en referència a la seva ignorància. D’altra banda, però, el rei Pere IV d’Aragó va descriure l’Acròpolis l’any 1380 com la joia més preuada del món del moment. He llegit que al teatre grec també hi ha representacions dels catalans. De quina manera s’hi presenten? Les més conegudes són les obres teatrals del segle XIX, com ara El comte de Salona, de Spyridon Lampros, i La duquessa d’Atenes, de Cleon Rangaves, així com diversos poemes. Tots descriuen els catalans amb els tons més ombrívols a causa de la seva crueltat. De fet, Eusebi Ayensa i Prat, filòleg català, ha recopilat tots els fragments de cançons tradicionals gregues que fan referència als catalans. Totes aquestes descripcions també són negatives i els presenten com a cruels. Més enllà del folklore, se’n preserven restes patrimonials, com ara castells o torres? No es conserven gaires vestigis del període català. N’hi ha més del període franc, especialment al Peloponès, així com rastres en títols, noms de persones o topònims, i també en monuments –esglésies, castells–, monedes, ceràmiques, etc. Tebes i Levàdia van ser els centres militars importants del domini català. Els catalans van aprofitar les fortaleses bizantines, però també van construir nous castells, reconeixent així la importància estratègica de la zona. Arqueòlegs grecs han estudiat aquestes noves construccions a l’Acròpolis, a Tebes i Levàdia. Els catalans, doncs, van establir dominis militars i van utilitzar els castells que van trobar a l’Àtica i Beòcia –a Tebes i Levàdia–, així com a Neopàtria, introduint-hi algunes modificacions. Antoni Rubió i Lluch, un gran admirador català de Grècia, va visitar aquests castells i va escriure diversos llibres sobre la cultura i els monuments de Grècia durant el període medieval. La seva obra ha estat revisada i reeditada per Eusebi Ayensa i Prat. I altres vestigis materials com ara simbologia religiosa? Es conserva una icona anomenada Madonna catalana, que es guarda al Museu Bizantí d’Atenes, tot i que en realitat pertany al període posterior de domini florentí, com demostra l’escut d’armes florentí que hi apareix. Al principi de l’entrevista, parlàvem del fet que la Grècia de l’època medieval va estar sota el domini de diverses potències llatines, no només dels catalans. Aquesta influència llatina es veu present d’alguna manera en el dia d’avui? El domini de diverses potències llatines durant el període de les croades va deixar empremtes en els noms de ciutats i també de persones, en títols d’origen occidental i en monuments –com ara castells i esglésies–, així com en monedes i ceràmiques que recorden el període medieval. El pas de tantes potències occidentals per Grècia –francs, catalans, venecians i turcs– va influir en les tradicions i la cultura del país i va contribuir a formar un entorn multicultural que ha perdurat al llarg dels segles i que encara avui influeix culturalment i políticament en la Grècia contemporània.