Исследовательница UPF представит диссертацию о том, как семьи адаптируются к климатическому кризису

Mar Coll, investigadora del grup de recerca Greta, per a la investigació sobre gènere i desigualtats, del departament de Ciències Polítiques i Socials de la UPF, presentarà aquest setembre la seva tesi. Se centra en un aspecte que no se sol abordar de manera profunda i transversal, i és com les llars gestionen el canvi climàtic. No es tracta només de gestionar residus. És molt més. Les primeres dades del seu estudi es publiquen a la revista científica ‘Geoforum’, i posen en relleu les afectacions econòmiques, en les cures i en l’atenció de la llar. Les emocions que tot plegat provoca són un dels punts d’interès. D’on ve escollir aquest aspecte de recerca? Neix en veure el contingut de la literatura acadèmica. Hi ha moltes dades físiques sobre el canvi climàtic, sabem com augmenta la temperatura, a quin nivell estan els embassaments o com estan canviant ecosistemes diversos, i també hi ha projeccions de com això evolucionarà. Aquestes dades són imprescindibles, és clar, però ens falta un altre pas, fer la traducció d’aquestes dades més físiques a la realitat social del territori. Com està afectant les persones? I no solament quant a fenòmens concrets com inundacions puntuals o d’altres esdeveniments meteorològics limitats en el temps, sinó en relació amb el canvi climàtic, un fenomen continu que ens està afectant en el dia a dia i està impactant en la vida de les persones. Tot això estudiat en el context de Catalunya. S’hi ha treballat, encara que falta feina per fer, en el context del Sud Global, on potser és més fàcil identificar les vinculacions entre impacte climàtic i vida quotidiana pel lligam entre els recursos naturals i les maneres de viure. Catalunya és interessant per la gran diversitat del seu territori, segons explica. Catalunya és molt interessant perquè en un territori molt petit tenim una gran diversitat tant geogràfica com d’entorns rurals, d’entorns urbans, ciutats mitjanes i petites. Volia mirar també els espais que tenen característiques de les dues bandes, rurals i urbanes. La diversitat també és climatològica. Des dels Pirineus i fins al delta de l’Ebre, i tot el Mediterrani, tenim una varietat en el clima que fa que les repercussions siguin canviants. Des de la manca de neu als Pirineus fins a l’augment del nivell del mar al delta de l’Ebre, passant per les calors intenses a la ciutat de Barcelona i en altres entorns, també més enllà de l’àrea metropolitana. Les característiques de casa nostra fan que en un territori petit puguem entendre moltes afectacions diferents en contextos també diferenciats, geogràficament i socialment. En quin període de temps es va fer el treball més de camp? Es va fer entre novembre del 2023 i juliol del 2024. És una finestra temporal important perquè va ser durant l’època d’estat d’emergència per sequera. El clima estava molt present tant en el debat quotidià com en el debat públic. Teníem la percepció que segurament tenim ara sobre els episodis climàtics extrems? Ho vèiem com un fet puntual? En pocs anys s’està tornant molt més evident que és una realitat que és aquí per quedar-se i que és ja del present. Sovint, el discurs del canvi climàtic es tracta com una situació de futur. La realitat és que ja hi ha persones que estan morint degut a les altes temperatures. És una realitat ara, el 2026, i també ho era durant l’època de sequera, en el període 2023-2024. No es tracta d’una qüestió que veiem per la televisió o que escoltem en el discurs dels científics, sinó que el canvi climàtic el vivim, és molt més tangible i és una preocupació candent per a la població. Al món rural, la vida està més relacionada amb la natura. Un dels aspectes que més s’evidencien és que tant en l’entorn rural com en les ciutats petites, mitjanes i pobles, hi ha una connexió molt més propera amb el medi natural. Surts del poble i en cinc minuts ja arribes a un bosc. En aquesta conjuntura els efectes són molt més palpables. L’àmbit natural patia la sequera i hi havia un participant del Baix Ebre que em deia: “Obro la finestra de casa i veig els camps de cítrics totalment secs. Porto tota la vida veient aquests camps... Només veient com estan m’adono del que passa.” La connexió entre la persona, l’entorn i aquests impactes és molt més directa. A la ciutat la consciència que això està passant és menor? Falta aquesta connexió directa amb la natura. Però ara, amb la calor d’aquests últims estius, és quan s’està materialitzant més, perquè la temperatura afecta especialment la ciutat, on hi ha illes d’escalfament. Hi ha un element sobre la calor urbana que és important: a l’hora d’adaptar-se al canvi, d’integrar-ho a la vida quotidiana, a la ciutat tenim, d’entrada, més recursos públics. Els refugis climàtics, per exemple. Tenim més equipaments que ens permeten fer front a les altes temperatures. Als entorns rurals, em comentaven algunes persones que la piscina municipal és l’únic lloc on et pots refugiar a l’estiu i en èpoques de sequera està tancada o es planteja tancar-la i cal lluitar perquè segueixi oberta. Per això s’ha d’analitzar de què es disposa en el territori, per poder-nos adaptar. La seva recerca està feta amb perspectiva feminista. Com? La perspectiva feminista és important. Observem com el canvi climàtic es viu de forma diferent en funció de diferents posicions, com el gènere, la classe, la raça, etc. Des de la literatura feminista s’ha reivindicat estudiar espais com la llar. És un àmbit central en la vida quotidiana i històricament ens ha ajudat a entendre les desigualtats de gènere. A la llar es concentren moltes tasques de cura i del sosteniment de la vida. I tot això, moltes vegades, s’ignora totalment en els estudis sobre el canvi climàtic. Això és així perquè ens fixem només en els espais públics. El fet d’enfocar-nos en la llar ja vol dir, per si sol, integrar la perspectiva feminista. L’anàlisi de la vida a la llar revela com afecten el gènere i d’altres eixos de desigualtat a l’hora de gestionar el canvi climàtic. I sí, les cures involucren molt les dones, sobre les quals encara recauen, majoritàriament, aquestes tasques. Les dones estan en el nivell pràctic, del fer, de com canvien les feines que ja fèiem i com se n’incorporen de noves, i estan també amb la càrrega mental. És la càrrega mental d’estar pendent de tots en plena onada de calor. Pendent de fills, de persones dependents, dels grans. En un episodi de sequera, fer les feines de la casa tenint en compte no gastar gaire aigua, com fer-ho per adaptar-ho tot a les restriccions... Tot plegat és més càrrega i genera molta frustració, molta culpa i molta ràbia. Freqüentment, la dona és qui decideix recollir l’aigua de la dutxa, o fer la rentadora en el programa ecològic. O com gestionar els residus. Qui té quartos, tot això ho pot gestionar millor. L’economia és molt important, perquè condiciona la capacitat d’adaptació, que és bàsicament tot allò que tens disponible per poder-te adaptar a la calor, o a d’altres condicions climatològiques. No poder encendre l’aire condicionat sense preocupar-te per la factura, no tenir ni un ventilador a casa perquè no t’ho pots permetre, o no hi cap, o no te’l deixen posar... No poder sortir de casa i anar a una cafeteria amb aire condicionat. La calor ha arribat al punt de condicionar moltes decisions del dia a dia. Totalment. D’altra banda, s’ha de tenir en compte, també, com contribuïm a engrandir el problema, utilitzant els aparells que són indispensables per sobreviure a aquestes onades de calor. No poden ser la solució final als estius a partir d’ara. Les emocions pivoten entre ser activista o passar de llarg. Ho hem vist en el dia a dia de les persones. T’emportes la bossa de casa quan vas a comprar per no demanar-ne una de plàstic; fas esforços per reciclar, intentes no posar tant l’aire condicionat durant els estius, però a la vegada veus que segueixen venint creuers, que els turistes segueixen sent els que consumeixen més aigua als hotels, que els camps de golf segueixen funcionant. Genera frustració, ràbia, impotència. Això redueix la motivació de les persones per fer aquests petits esforços: hi ha actors amb molt més poder i molta més capacitat als quals no es reclama que facin els mateixos esforços i tinguin la mateixa responsabilitat que jo. Hi ha por del futur, tristesa per la natura cremant. Tenir fills? En aquest món? Els joves s’ho qüestionen: val la pena tenir fills, tenint en compte les perspectives de futur que hi ha? Hi ha dues emocions molt predominants en aquesta recerca. Una és l’ecoansietat: què passarà? Aconseguirem capgirar-ho això? El sentiment que no arribarem a temps, que no estem fent prou, és molt viu en tota la població en general, però sobretot entre els joves. La solastàlgia ve més de la tristesa o enyorança de veure l’entorn canviar a causa del canvi climàtic. Ja és tangible tot allò que fins ara ens estaven dient que era un problema del futur. Parlem, per exemple, de rius que ja no tenen aigua, quan eren llocs on a l’estiu s’anava a banyar la gent del poble. Hi ha boscos que estan completament secs i ja no vols anar a fer-hi un passeig per no entristir-te. Les famílies haurien d’estar en el centre de les polítiques. Les llars, de fet, ja estan en les polítiques climàtiques quan parlem sobretot de mitigació, perquè deixem de contribuir a fer que el problema augmenti: reciclatge, estalvi d’energia, consum d’aigua. Canvi d’hàbits. Sí, però, i el suport? Per exigir responsabilitats les llars sí que es posen en l’ordre del dia i sí que s’inclouen en les polítiques climàtiques i el debat. Però no quan estem parlant que les llars també han de ser espais d’adaptació, de confort. La llar ha de ser un lloc de benestar i refugi per a tothom, tenint en compte la diversitat de llars i la crisi d’habitatge. Per exemple, el teletreball. Es trasllada la responsabilitat de l’adaptació de l’empresa, de l’administració, a la persona individual. És important tenir en compte les llars: no és el mateix viure en un barri que en un altre, ni viure en una casa ben aïllada tèrmicament o en un habitatge molt antic... Cada casa també té les seves particularitats i les seves vulnerabilitats. S’han d’atendre les llars més vulnerables.