Нейробиологи объяснили, почему факты не убеждают людей, живущих в страхе

Hi ha idees que semblen impermeables als arguments. Persones intel·ligents, informades i perfectament capaces de comprendre dades objectives continuen, o potser seria millor dir continuem, percebent amenaces allà on les evidències indiquen que no n’hi ha. Sovint ho atribuïm a la ignorància, a la manipulació o a la manca d’esperit crític. Però un estudi recent publicat a Frontiers in Systems Neuroscience suggereix que és molt més profund. Alguns dels nostres temors no funcionen com opinions que podem discutir, sinó com prediccions que el cervell dona per certes sense buscar ni acceptar proves o arguments. S’anomena codificació predictiva. Dit d’una altra manera, el cervell no es limita a enregistrar la realitat de manera passiva. Constantment formula prediccions sobre allò que pot passar i les compara amb les informacions que rep. Des d’aquesta perspectiva, aprendre consisteix a corregir aquestes prediccions quan la realitat les contradiu o les matisa. Tanmateix, i aquesta és l’aportació crucial d’aquest treball, quan una predicció s’ha adquirit en condicions d’amenaça intensa, el cervell li assigna un grau de confiança extraordinàriament elevat. Els autors ho descriuen com una hipervaloració dels priors de perill. En neuropsicologia, aquesta expressió fa referència a les expectatives que el cervell ha après i fan que una persona interpreti els estímuls amb més o menys sensació d’amenaça. Si es produeix aquesta hipervaloració, les expectatives de risc passen a tenir tant pes que la informació nova difícilment les modifica. El sistema queda atrapat en una mena de bucle en què tot sembla confirmar la percepció inicial d’amenaça. Malgrat que els autors analitzen aquest fenomen en el context del trauma psicològic, és fàcil veure-hi una metàfora poderosa per entendre alguns processos socials i polítics actuals. L’extrema dreta contemporània ha construït bona part del seu discurs sobre la por: a la immigració, a la diversitat cultural, a les minories, a la pèrdua d’identitat o als canvis socials. Per descomptat, la preocupació per la seguretat, la convivència i la cohesió social és legítima i necessària en qualsevol democràcia. El problema apareix quan aquestes preocupacions es transformen en relats permanents d’amenaça existencial. Des d’un punt de vista neurocognitiu, els missatges basats en la por tenen un avantatge enorme. El cervell està biològicament preparat per detectar riscos. En el decurs de l’evolució, equivocar-se per excés de precaució ha estat sovint menys costós que ignorar un perill real. Per això, quan una persona interioritza reiteradament la idea que un determinat col·lectiu és una amenaça, que el seu país està sent envaït o que la seva forma de vida està en perill, aquestes percepcions poden acabar adquirint un pes desproporcionat. No es viuen com una opinió, sinó com una expectativa sobre com funciona el món. A partir d’aquí, la realitat deixa de ser observada de manera neutral. Cada notícia, cada incident aïllat i cada anècdota semblen confirmar la predicció prèvia. Les evidències contràries, en canvi, tenen molt menys impacte emocional i cognitiu. No és necessàriament mala fe ni ignorància. És una conseqüència de la manera com el cervell processa la informació quan considera que es troba davant d’una possible amenaça. Això ajuda a entendre per què és tan difícil combatre els discursos de la por i de l’odi exclusivament amb dades. Si la predicció de perill ja s’ha consolidat, la informació factual pot resultar insuficient per modificar-la. La lliçó és tan inquietant com esperançadora. Inquietant, perquè mostra que les pors sembrades sistemàticament poden arrelar amb gran profunditat. Desaprendre una por és molt més complex que canviar d’opinió. Però la lliçó també és esperançadora, perquè els cervells continuen sent sistemes adaptatius. Les prediccions poden actualitzar-se, encara que sovint no n’hi ha prou amb presentar arguments. Cal generar experiències que permetin viure directament una realitat diferent de la prevista. El contacte personal, la cooperació, la convivència i el coneixement mutu poden tenir una força transformadora superior a la simple confrontació ideològica. Potser, al capdavall, la millor resposta davant de la política de la por no és només discutir-ne les idees, sinó crear les condicions perquè les persones puguem experimentar que moltes de les amenaces que percebem no són reals.