Через 86 лет после премьеры «Великого диктатора» актуальность финального монолога Чарли Чаплина о войне и человечности

El discurs que encara ressona El 15 d’octubre del 1940 es va estrenar El gran dictador, la pel·lícula en què Charles Chaplin es va atrevir a ridiculitzar Hitler i el nazisme en plena Segona Guerra Mundial. En el seu memorable discurs final, Chaplin va posar en boca d’un humil barber unes paraules que conserven una sorprenent actualitat. Chaplin advertia del perill de l’avarícia, l’odi i la intolerància. Denunciava un món capaç de desenvolupar màquines cada vegada més poderoses mentre oblidava allò essencial: la humanitat. “Pensem massa i sentim massa poc”, deia. Reclamava un món on el progrés estigués al servei de les persones, no del seu sotmetiment. També llançava un missatge als soldats: no lluitar per aquells que els esclavitzen, sinó per la llibertat. I recordava que el poder pertany, en última instància, als pobles. Exactament, 86 anys després continuem parlant de guerres, dictadures, desigualtat i intolerància. També assistim a avenços tecnològics extraordinaris que no sempre van acompanyats d’un progrés en humanitat. Aquell discurs no va ser només una escena magistral de la història del cinema. L’hauríem d’escoltar de nou. Perquè Chaplin no parlava només als homes i dones del 1940. Ens parlava a nosaltres. I la seva pregunta continua pendent: serem capaços d’utilitzar el progrés per construir un món més lliure, just i humà?