Тридцать лет спустя: как студентка стала голосом Гарри Поттера на каталанском

L’any 1999, una estudiant de traducció i interpretació de només vint-i-tres anys va rebre una proposta inesperada. L’editor Ernest Folch li oferia traduir al català una novel·la juvenil d’una autora britànica pràcticament desconeguda que, segons li va dir, “es vendria una mica més” que el llibre anterior que li havia encarregat. Aquella novel·la era Harry Potter i la pedra filosofal i aquell encàrrec acabaria convertint Laura Escorihuela en la veu catalana del mag més famós del món. Vint-i-set anys després, Escorihuela recorda aquella aventura amb la mateixa naturalitat amb què la va viure. L’enganxem de tornada d’un viatge de vacances a Turquia. Mentre el seu marit condueix –“Hola, Marc!–, ella rememora els inicis d’una traducció feta sense manuals ni consignes, els maldecaps dels jocs de paraules, les decisions sobre els noms dels personatges. De tant en tant, el conductor també intervé en la conversa. No és casualitat: descobrirem que ell també va tenir un paper discret però decisiu en alguns dels fragments més recordats de la versió catalana de Harry Potter. Més que una entrevista, la conversa és un viatge als bastidors d’una traducció que ha acompanyat diverses generacions de lectors catalans i que continua sent una referència gairebé tres dècades després. Appropinquet! Com arriba una estudiant de vint-i-tres anys a traduir ‘Harry Potter i la pedra filosofal’? Jo encara estava fent la segona carrera. Tenia 23 anys i només havia traduït un llibre. El primer havia estat el guió de Jackie Brown, de Quentin Tarantino. L’Ernest Folch em va fer una prova, la vaig passar i vaig començar a traduir. Entremig em va oferir un altre llibre, però el vaig rebutjar perquè era massa gruixut. I, de fet, aquella decisió em va salvar, perquè si l’hagués acceptat no hauria pogut fer Harry Potter. Quan era d’Erasmus em va trucar i em va dir: “Vols fer aquest llibre? Crec que es vendrà una mica més que l’altre.” Venia entusiasmat de la Fira de Bolonya perquè n’havia comprat els drets. Ningú no s’imaginava el fenomen que acabaria sent. Un dels grans reptes devia ser decidir què es traduïa i què no. Era el primer llibre i no sabíem que n’hi hauria sis més. Això és important tenir-ho present. Jo traduïa una novel·la sense conèixer com evolucionaria aquell univers. Per tant, moltes decisions es prenien només amb la informació que teníem aleshores. La idea era que el lector català tingués una experiència tan semblant com fos possible a la del lector anglès. Quan un nom tenia un significat important dins de la història, intentava buscar una solució que transmetés aquest mateix efecte. Algun d’especial? Cada llibre té la seva complexitat. La gent pensa que Harry Potter era especialment difícil, però jo acabava de traduir Tarantino, que era ple d’argot. Recordo que Matthew Tree fins i tot va escriure un article dient que mereixia una Creu de Sant Jordi per haver intentat traduir aquell llibre. Amb Harry Potter la dificultat era una altra. Hi havia els noms, els jocs de paraules, els poemes..., però sobretot hi havia una cosa molt especial: jo només tenia el primer llibre. Sabia que era una sèrie de set, però no podia llegir els altres sis. Era com traduir el primer capítol d’una novel·la sense saber com acabava. Algunes coses després les vam haver de revisar perquè no encaixaven amb el que Rowling explicava més endavant. Sempre es parla del Mirall de Gised... Sí, perquè la inscripció estava escrita al revés (‘Desig’). Quan la vaig veure vaig arribar a pensar que era gaèlic. Ara ho resoldries amb Google Lens, però llavors no existia. Aquestes són les coses que et trobaves. I les cançons? Les rimes les va fer el meu marit. És enginyer industrial, però és molt músic. Té molt sentit del ritme i molta facilitat per a aquest tipus de textos i sempre en aquests aspectes m’ha ajudat a trobar solucions que funcionessin. I més quan em donen poc marge per traduir un llibre. A Harry Potter li vaig dir: “Això m’ho has de solucionar.” Les cançons del Barret de Triar i altres fragments rimats els va acabar fent ell. Avui ho traduiria diferent? Sí. Hauria traduït encara més noms. En aquell moment vaig anar cas per cas, però avui seria més atrevida. A França, per exemple, ho van traduir absolutament tot, fins i tot l’escola de Hogwarts [Jean-François Ménard va decidir adaptar el nom per mantenir el joc de paraules original: Poudlard, que vindria a significar literalment “poll de cansalada”]. Aquí ningú no em donava instruccions. Era molt diferent de traduir Tolkien. Hi ha més d’una anècdota molt curiosa relacionada amb els seus estudis. Sí. En aquella època estava estudiant català administratiu, una assignatura que em semblava força allunyada del que estava fent. Però, curiosament, em va acabar sent útil. Hi havia un document dins del llibre que requeria un registre molt formal, gairebé burocràtic, i em vaig adonar que aquelles fórmules que estava aprenent hi encaixaven perfectament. Va ser una coincidència divertida. Quan li pregunten quant tarda a traduir un llibre, què respon? “El temps que em donen” [riu]. I això em recorda una frase de Borges que m’agrada molt: “El concepto de texto definitivo sólo pertenece a la religión o al cansancio.” És molt certa. També, una traducció mai no és definitiva. Sempre hi ha alguna cosa que pots millorar, i per això aprofites les reedicions per revisar, corregir errades o uniformitzar criteris. Encara es revisen, doncs, aquelles traduccions? Tots els llibres tenen errades. Joan Margarit –sí, el poeta–, que havia estat professor meu a arquitectura –carrera que vaig fer abans de traducció i interpretació–, deia que no hi ha edificis sense esquerdes ni llibres sense errades. Quan hem fet les noves edicions hem corregit errors, hem uniformitzat criteris i hem revisat coses que amb el temps havien quedat desfasades. Això forma part de la feina. Quan rellegeix avui aquells primers llibres, què hi veu? Hi veig una traducció feta per una persona molt més jove. És inevitable. Amb els anys adquireixes més experiència, més recursos, i també una altra manera d’entendre l’ofici. Però també hi veig la il·lusió amb què vaig afrontar aquell projecte. En aquest sentit no canviaria res.