В Дении (Испания) спустя 80 лет после инициативы открыли памятник климату

Tal dia com avui del 1982 JOSEP MARIA ESPINÀS Monuments A Dénia (Marina Alta) han inaugurat un Monument al Clima. No us penseu pas que ha estat una d’aquestes iniciatives improvisades, que qualsevol alcalde o regidor oportunista posa en marxa perquè els diaris parlin del poble, i d’ell, de passada. No. Es tracta d’allò que les gasetilles solen qualificar d’“una vella aspiració”, i amb motiu: el monument ja va ser proposat l’any 1902. És digne de meditar que hagin passat vuitanta anys, i que el Monument al Clima s’hagi acabat fent. Això vol dir que a Dénia el clima és d’una excel·lència continuada, un valor sòlid. Al cap de vuitanta anys el clima encara és monumentable, mentre que una colla de persones o de fets han passat de la glòria oficial a l’aversió popular, o a la indiferència, i d’altres fets o persones que ara van de puja no trigaran gaire, probablement, a anar de baixa. El clima de Dénia està per damunt de les circumstàncies, encara que hagin caigut en la rutina de fer inaugurar el monument per un ministre. El fet que el ministre sigui de Turisme ens il·lustra sobre la intenció propagandística que té el monument. Un monument que, d’una banda expressa l’agraïment del poble de Dénia a un clima tan favorable, i de l’altra es converteix en un anunci per a l’atracció de forasters. Estic segur que si l’hagués inaugurat algun expert en meteorologia hauria plogut, perquè la vida presenta aquests sarcasmes. Em sap greu no tenir a mà la llista de monuments curiosos que s’han projectat –i sovint alçat– d’uns anys ençà. El monument al carro, el monument al gos, el monument a la carxofa, el monument al pagès, el monument al vent… S’ha acabat la històrica dictadura monumental de reis, eclesiàstics i militars. Ara som capaços de fer el monument a la cadira i el monument a la pilota. És significatiu que els monuments es vagin objectivant, és a dir, ja no es dediquin tant a personatges com a realitats tangibles. Abans es construïa un monument a la memòria de l’inventor del ferrocarril o del telèfon, mentre que si els féssim ara serien “monuments al telèfon” o “al ferrocarril”. Potser perquè la gent s’ha atipat de veure estàtues de personatges que no sap qui són, i no ha tingut cap interès a descobrir-ho; l’esforç d’aprendre ha estat substituït per la comoditat de veure. Dels antics monuments a la victòria (quina?), a la bellesa, a la indústria, i a diverses abstraccions estem passant als monuments concretíssims als espàrrecs i a la màquina de cosir. Què hi diuen els sociòlegs? És un aferrament instintiu a la realitat? A Dénia el clima deu ser una realitat segura. A Catalunya, fer un monument al clima seria com fer un Monument a la Inseguretat.