Архитектор Герберт Симмс создал в Дублине 17 000 достойных домов для рабочих

El somni d’Herbert Simms: una casa digna per a tothom Quan l’any 1932 Herbert George Simms va assumir el càrrec d’arquitecte en cap d’habitatge del Comú de Dublin, la ciutat afrontava una greu crisi residencial. En aquest sentit, milers de famílies vivien amuntegades en habitatges insalubres -coneguts com a tenements- i segons les estimacions de l’època, calien unes 20.000 noves llars. Simms, nascut a Londres el 1898 i format com a arquitecte a Liverpool després d’haver combatut a la Primera Guerra Mundial, va convertir aquesta emergència en una de les grans empreses de construcció d’habitatge públic del Dublin del segle XX. Durant els setze anys que va ocupar el càrrec -fins a la seva mort el 1948-, el seu departament va ser responsable d’unes 17.000 noves llars, tant cases com apartaments, però la seva aportació no es pot mesurar només en xifres i és que estava especialment preocupat perquè els habitatges destinats a les classes treballadores fossin dignes, duradors i agradables per a viure-hi. Simms considerava que no n’hi havia prou amb construir cases: calia crear barris amb jardins, espais comunitaris i serveis com escoles. També defensava que els habitatges del centre permetien reallotjar famílies a prop dels seus llocs de treball, en lloc d’expulsar-les cap a suburbis cada vegada més allunyats. Aquesta filosofia és especialment visible en els seus blocs d'habitatge d’estètica art déco i modernista, que van introduir una arquitectura sorprenentment moderna en una ciutat encara marcada pels tenements situats en edificis victorians que queien a trossos. Simms havia estudiat els nous models d’habitatge europeu i es va inspirar, entre d’altres, en els blocs de l’Escola d’Amsterdam i en arquitectes com Michel de Klerk i J. P. Oud. Entre els seus projectes més destacats hi ha la Chancery House, al costat de les Four Courts, acabat el 1935. Amb només vint-i-set apartaments, és considerat una de les obres mestres de l’habitatge públic de Simms i incorpora un petit jardí comunitari, el Chancery Park. També destaquen la Pearse House, originalment coneguda com els apartaments de Hanover Street East; St Audoen’s House, a Cook Street; Oliver Bond House, i els grans projectes residencials de Crumlin i Cabra, que van transformar extensions senceres de la ciutat. Simms creia que els seus edificis havien de durar molt més que les barraques i tenements que substituïen. En una investigació sobre habitatge va arribar a defensar que els seus projectes podien durar com a mínim dos-cents anys, sempre que fossin mantinguts adequadament. Curiosament, el gros dels seus projectes residencials continuen dempeus, mentre que molts blocs d’habitatge social construïts posteriorment ja han estat enderrocats. Així doncs, el seu llegat és doble: va contribuir decisivament a resoldre una emergència residencial i va demostrar que l’habitatge social podia combinar funcionalitat, qualitat arquitectònica i dignitat. Les seves façanes geomètriques, escales, finestres i jardins encara formen part del paisatge de Dublin i recorden una època en què construir habitatge públic també significava imaginar una ciutat millor.